En Joan Rendé ens parla de l’Espluga dels seus orígens, la dels anys quaranta. “Jo vivia al carrer Major, un carrer de dues direccions. Des de les quatre del matí, senties els carros —catric-catroc— que anaven al tros. Això durava fins a les set tocades. Entre les cinc i les sis de la matinada, es produïa la màxima circulació de carros. L’època de la verema s’anunciava amb l’olor del raïm collit. Nosaltres dúiem el nostre al sindicat. A sis i set anys, bevíem vi a tot estrop: un gotet de vi ranci i un rovell d’ou, tot ben remenat. Això, havent dinat. I ningú es va alcoholitzar!
De joves, al tros, ajudàvem amb el segar i el batre. Allò era una autèntica festa per a nosaltres! De bon matí ja sortíem amb el carro, i de vegades dormíem damunt les garbes. Vestíem una camisa ventadora, que en deia ma mare: era una camisa vella, amb una caputxa afegida perquè no t’entrés el boll a l’orella. Com més apedaçada, millor!”.
“A l’Espluga, els del Caputx parlaven xipella. A baix, parlaven com parlo jo.” I recorda, enriolat, una frase que, durant molts anys, els de la seva colla es van apropiar gairebé com un lema. Pel que sembla, la va dir un pastor, que va respondre amb molt de coneixement de causa a algú que, estranyat, es demanava com podia ser que hi hagués aigua, si no havia plogut. “L’home, que de cursos d’aigua en sabia un niu, va dir tot d’una: ‘No et càpigui dubti que aqueixa aigua que baixi, baixi del Perineu’. Era la saviesa dels pastors, que coneixien la marxa de l’aigua i en sabien, també, el naixement remot. Quan ells parlaven —vull dir els grans: pagesos o pastors—, nosaltres escoltàvem. La meva forma de veure la vida ve d’allà. D’aquelles condicions tan dramàtiques, preses amb una saludable ironia. Tot això ha enformat el nostre punt de vista, ens ha ajudat a reduir els conceptes universals a essències de noms privats. Ens ensenyava, posem per cas, que allò que passa en una guerra, el conflicte que s’hi manifesta, té un reflex en una disputa de poble. Quan algú ha vist encendre’s les sangs i dividir-se el poble en dues faccions —un instint humà mil·lenari—, costa menys d’entendre alguns dels grans conflictes bèl·lics internacionals. Només la cultura pot apaivagar aquesta flama que encén les sangs. Als pobles, hi havia els que feien d’homes bons. Se’ls anava a buscar perquè hi diguessin la seva en una disputa. Eren homes tranquils, llegits o informats. I eren aquests, els que solien dirimir en una confrontació. I tot plegat forma un aprenentatge que en una gran ciutat amb prou feines es deu haver fet. El poble era un esquema de la humanitat. La irrupció i posterior consolidació de la televisió va escombrar tot això. També ha acabat amb els contrastos dialectals. La cosa dialectal és com un vapor simbòlic, que et porta a referir-te al món que coneixes en carn viva, on tothom té nom, cognoms i renom, i els fets del poble es produeixen entre aquesta gent, tan ben classificada. Entre una cosa i l’altra, s’alimentava el simbolisme que necessitava la gent per explicar-se la vida.”
Joan Rendé (Barcelona, 1943) és escriptor i ha treballat durant molts anys com a periodista. Entre les seves obres, destaquen les novel·les La cavalleria impossible (1992), El barber violador (1997, premi de la Crítica) i Un dimarts (2008), com també els llibres de contes Sumari d’homicida (1978, premi Víctor Català) i La pedra a la sabata (2004, premi Mercè Rodoreda). Joan Rendé és, també, el cinquanta per cent del Celler Rendé-Masdeu de l’Espluga de Francolí.
Fragment del llibre Cròniques rurals, Editorial Barcino, 2011
Blog de la Xarxa de Museus d'Etnologia de Catalunya 